• es
  • ca

El príncep destronat

carmina_perezSegurament pugui semblar un anacronisme, parlar o fer símils amb les monarquies, en el moment actual, ja que aquestes estan força desprestigiades, fa molt de temps. Tot i que alguna vegada he fet broma amb el meu fill adolescent quan s’ha queixat de les meves normes i de la meva autoritat recorrent a allò de “això és una dictadura!!” i jo li replicava que no, en tot cas una monarquia i que la reina de casa nostra era jo. Una reina moderna, en tot cas, que treballa com moltes altres reines a casa i fora d’aquesta, per mantenir la seva família, per tal que no falti de res als seus, per tenir allò que de petites ens han inculcat: una llar, una feina, les necessitats bàsiques cobertes, una bona educació per als nostres fills i si t’ho pots permetre, algun caprici al llarg de l’any. Una reina d’aquelles que va al mercat i somriu quan la peixatera la reconeix encara que surt al carrer sense la seva corona. Però si parlaré d’una síndrome, molt més lligada a la psicologia infantil, aquella que pateixen algunes persones quan veuen com els seus privilegis són perduts. Estic parlant de la síndrome del Príncep destronat. Com a docent, he intentat acompanyar durant el període de dol, a les criatures, per tal que s’acostumin el millor possible a la nova situació. Potser, el que em crida més l’atenció, és quan observo aquesta síndrome en una persona adulta. Una persona que no accepta els canvis o com diu la cançó: “les voltes que dóna la vida”. Cal ser especialment pacient amb aquestes “criatures” i cal donar-les oportunitats per tal que es puguin adaptar a les noves situacions. Com als contes, que més d’un cop he explicat: Hi havia una vegada, un príncep destronat, que, segons diuen algunes persones de la ciutat, se’l pot veure, a les nits, quan ja el “castell” està tancat, passejar pels seus passadissos. Suposen que caminant amb melangia pel seu antic regnat. Us diré més, es veu que fins i tot, encara deixa el seu cavall a les cavallerisses reials i no accepta que la situació ara és una altra. I el pitjor de tot, encara es permeten mirar per sobre el nas a les persones que treballen al «castell», intentant fent-los sentir malament per haver-se intentat adaptar a la nova situació. Segurament sigui una qüestió de temps, és el que vull pensar, i quan tothom entengui que totes les persones que hi som ara al «castell» intentem treballar per fer de la ciutat, una ciutat millor, tota aquesta situació canviarà. S’acosten moments d’incertesa per a uns, d’il·lusions per a uns altres, de punts de trobada i punts de desacord, ara més que mai hem de demostrar la qualitat política de les persones que ens hi dediquem a aquesta feina i fer un sobre esforç, des del respecte i el diàleg. “Cal treballar per consensuar els temes, crec que la ciutadania s’ho mereix. Ara més que mai hem de demostrar la nostra qualitat política, hem aconseguit en alguns casos, tot i que, quan més ampli sigui l’acord a més persones representarem.”

0
0

0 Comentaris

Deixa'ns un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*